diumenge, 6 de maig de 2018

'Albacete sub-2300' 2018: intent de crònica d'una relativa bona actuació

  Com segurament tots els que llegiu açò sabreu, i si no tots, la gran majoria, del vint-i-set d'abril a l'un de maig vaig estar jugant l'Open Internacional sub-2300 d'Albacete. Com que portava anys sense jugar aquest tipus de tornejos (no, en canvi, el campionat Interclubs o provincials Individuals i Socials del club, on les meues actuacions havien oscil·lat entre el baix rendiment i la mediocritat), les expectatives eren únicament participar i provar-se per tal de vore quins obejctius i treball pel que als escacs respecta es podien esperar i s'haurien de realitzar per tal de millorar. Encara així, tampoc anava a traure moltes conclusions, en un principi, atés que em vaig apuntar pràcticament a última hora i de rebot, perquè l'anunci que va cridar la meua atenció a Facebook de la 'pàgina de m'agrada' d'Ajedrezvalenciano va ser un que es disputarà a València, al club d'escacs de Torrefiel, en juny, i en entrar en la citada pàgina web vaig vore un 'banner' del manxeg, posant-me de seguida en marxa per averiguar si algú més que coneguera anava per anar junts i compartir habitació. Ho vaig aconseguir sorprenentment prompte, encara que no fóra gent del club, i aleshores vaig decidir participar-hi.

  El viatge d'anada va ser prou agradable. Tot i anar cinc en un cotxe, la qual cosa sempre fa que es vaja un poc més apretat, si de cas, la bona companyia i la música d'Abel Carrascoso (qui era amb qui jo havia contactat en un principi perquè comptara amb mi si ell o algun conegut no tenien company d'habitació) van fer que tot fóra més còmode i amé. A eixa sensació també va colaborar el fet de realitzar dos parades, una inicial per arreplegar al propi Abel, i una altra en Alcalá del Júcar, poble que està en la llista dels 10 més bonics de tota Espanya, i el qual no volíem perdre l'oportunitat de visitar, tinguent en compte que ens venia més o menys de passada. Allí dinàrem, on jo vaig demanar un menú d'un sol plat, però encara així inclús excessiu, tant com que jo no comptava amb que fóra tan substanciós. Una vegada finalitzat l'àpat, reprenguérem el camí, fent les pertinents fotos per al record, amb tal de no arribar tard a la primera ronda, la qual estava programada per a les dihuit hores del mateix divendres vint-i-set d'abril.

  Ja a l'hotel on anava a disputar-se el torneig, ens acreditàrem, i com que havíem arribat escasa mitja hora abans del començament, ni tansevol deixàrem les maletes a l'habitació, sinó que directament demanàrem les targetes de la mateixa i acudírem a la sala de joc per a disputar la primera ronda. Aquesta, siguent jo com era el quaranta-tres del rànking inicial, podia enfrontar-me, com va ser el cas, amb un dels últims d'aquest, o inclús amb un dels primers, en cas de què els inscrits no foren més de huitanta. Així les coses, i siguent com he comentat que es va donar la primera de les possibilitats, vaig intentar fer una partida no massa complicada, sobretot tinguent en compte que portava més d'un any sense jugar una partida lenta, i que el rival, a més, no era excessivament menut en edat, la qual cosa podia indicar que no era dels habituals que tenen un ELO baix però estan en una gran progressió. De totes formes, em vaig confiar, havent guanyat un peó net i millor posició en la jugada nou, i en la quinze me'n vaig deixar dos consecutius, sense pràcticament compensació, perquè la situació s'havia simplificat lleugerament i el rival tenia un joc sòlid. Tot i això, vaig aconseguir una certa superioritat per tindre una parella d'alfils més activa que les seues dos peces menors, i encara que hi ha una línia que no tinc massa clara i podria ser que m'havera posat les coses difícils, em vaig imposar. Per a mi, aquesta primera partida va ser la pitjor de les huit que vaig jugar. Per l'entitat teòrica del rival en relació a la resta, a pesar de què havent-se deixat com va ser el cas el peó que he anomenat abans després no va cometre moltes errades, i pel meu propi joc. Va servir, per tant, com avís, i com esperonament per espavilar a nivell escaquístic i alerta i despertar d'alguna forma personal en el campionat.

  La següent partida, a l'endemà a les deu del matí, va ser completament diferent. Ja des de l'obertura, amb negres en aquest cas, vaig intentar adquirir la iniciativa del joc, i així ho vaig aconseguir quasi definitivament quan en la jugada quinze vaig sacrificar un segon peó per obrir la posició mentre el rei rival estava en el centre. Més avant vaig forçar encara més, amb un tercer sacrifici de peó, encara que no era pur, perquè es recuperava de seguida, però propiciava un canvi de les meues dos torres per la seua dama, amb un dinamisme subsegüent que m'afavoria, atés que, a banda de la ja referida situació precària del monarca adversari, tenia dos peons lligats en d3 i c4 que podien ajudar a rematar, com va ser el cas. Finalement, no em vaig equivocar materialitzant, d'alguna forma al contrari que el dia anterior, i em vaig fer amb el punt sencer. Quedava així, eixe dia, la de la vesprada, la qual anava a ser amb blanques contra un jugador en principi encara més fort que l'anterior. Me la vaig preparar un poc després de dinar, i vaig jugar una línia que m'agradava. Ell es va clavar en una espècie de sacrifici de peó meu d'obertura que feia que jo tinguera totes les peces fora i estaguera enrocat, mentre que el negre sols tenia desenvolupat l'alfil que s'havia menjat el material. A més, va fer un parell de jugades innecessàries més amb el mateix, atés que l'havera pogut retirar des d'un principi on ho va fer posteriorment, i això em va donar temps per a preparar un sacrifici de peça per dos peons que no duia a la victòria definitiva, però em deixava en igualtat de material al final del mateix en el pitjor dels casos per a mi, i en una posició molt superior, amb una torre en sèptima i pressió sobre les dos debilitats d'a i c que li quedaven en el flanc de dama. No va voler entrar en això, i en conseqüència em va permetre rematar la partida amb un atac directe que conduïa al mat.

  Així, em vaig posar, contra tot pronòstic, tant per a mi com per a qualsevol dels qui pugueren haver pensat qualsevol cosa al respecte, en el grup capdavanter, amb tres victòries en el mateix nombre de partides. M'esperava, el diumenge de bon matí, el tercer preclassificat. Al contrari que allò que m'ha passat els darrers anys moltes vegades, no vaig poder pràcticament dormir, no per nervis ni expectació, sinó perquè simplement em vaig despertar a les quatre i mitja del matí i ja no vaig aconseguir tornar a conciliar el son. Sí que vaig tancar els ulls durant uns 20 minuts just abans de la ronda, ja havent desdejunat i tot, i vaig anar fresc a la partida. En aquesta, i amb negres, de nou vaig adquirir una certa preeminència en el joc i una col·locació lleugerament superior de les peces respecte a les del meu rival. En la jugada setze vaig sacrificar una peça per dos peons, no sé si massa correctament, i en la dihuit una segona d'aquestes per un altre peó, la qual era pràcticament una conseqüència lògica de l'anterior. No sé l'evaluació perfecta de la posició, però en la pràctica era difícil de defensar-se, almenys baix el meu punt de vista, amb les peces blanques, a pesar de les dos peces per tres peons. De totes formes, en recuperava una un parell de jugades després a canvi d'un dels peons de més, i continuava tinguent atac contra un Rei contrari excessivament exposat. Aquesta circumstància em va permetre completar una victòria que a mi em va agradar molt.

  I en aquest punt comença una espècie de declivi en el meu joc. No és excusa, però vaig començar la quinta partida, siguent com era líder empatat amb el meu rival per a la cinquena ronda, amb lleugeres molèsties en la panxa, les quals a més feien que aquesta emetera sorolls relativament forts de tant en tant, amb la meua preocupació conseqüent per poder estar molestant, tant al meu rival com als dels segon tauler. Encara així, no vaig quedar malament en l'obertura, i de no haver valorat inadequadament un d3 que vaig permetre fer, al no haver vist que quan jo jugava e5 ell no havia de tornar amb el cavall cap enrere, sinó que podia situar-lo en e4 i em deixava amb una posició lleugerament apretada, i després, a més, perdia un peó, la veritat és que havera pogut lluitar molt bé per la victòria, perquè el centre s'havia tancat, en el flanc de dama no hi havia gran cosa, i el flanc de rei era tot per a mi. Tot i el dit, vaig aconseguir complicar fins el punt de què arribàrem a un final on jo tenia qualitat de més per dos peons, però no em vaig atrevir a intentar jugar a guanyar pensant que ell tenia continu, quan en realitat no era el cas, i me'l va acabar fent per haver jugat jo passiu intentant evitar-lo.

Per a no fer l'article excessivament llarg, resumiré les últimes tres partides en un sol paràgraf. Vaig tornar a repetir hores de despertades en les matutines, alçant-me, respectivament, a les quatre i deu minuts i a les quatre i quaranta. En la que em va enfrontar amb el, a la fi, campió del torneig, no em vaig atrevir a fer un Cd5 que considerava un poc especulatiu, el qual, en cas d'haver-lo realitzat, i haver-me jugat ell la que després em va dir que en un principi anava a fer, m'havera deixat en una posició molt superior, i inclús en cas de trobar l'alternativa, em deixava més o menys en una situació que a mi m'agradava, no tan superior com l'anterior, però sí activa, amb iniciativa i dinàmica. Vaig sacrificar un peó per desenvolupament i col·locació de peces, però em vaig equivocar a l'hora de reubicar el cavall d'e4, el qual havia d'haver situat en f2 en lloc d'en e2, amb la mateixa idea de fer un eventual Ae4, i a partir d'ahí les coses se'm van complicar. Al final, molt bona forma de portar la partida fins la victòria per part del negre, i res més a objectar. En la penúltima, em vaig deixar, per descuit, perquè vaig vore només fer la jugada que ho feia, un peó en la jugada catorze. Encara així, vaig intentar buscar contrajoc d'on realment no l'hi havia, vaig aconseguir canviar un alfil meu per un cavall que em permetia col·locar un d'aquests meu en la casella d5, obrint a més la diagonal de l'alfil negre, i vaig acabar guanyant una peça a canvi de tres peons, dos dels quals estaven doblats, encara que un estava relativament avançat. Segurament es podia guanyar, i jo de fet d'alguna forma vaig forçar un final d'alfils de diferent color amb igualtat de peons però en el qual jo considerava que podia véncer. Finalment, taules després d'una partida que no em va agradar en excés, perquè a banda em va jugar molt pla. I per últim, en la darrera, vaig jugar de nou molt actiu amb negres, amb el Rei un poc obert, però compensat per una millor situació de les meues peces, i quan ja disposava d'un peó de més, el qual per a recuperar-lo el meu rival havia de debilitar les defenses del seu propi monarca, no vaig vore que ho podia fer amb la torre, fent, a més, escac (d'haver-ho vist, no havera mogut el meu propi Rei on ho vaig fer en la jugada anterior), i després de nou no vaig vore un escac de la mateixa torre, el qual ja era definitiu, perquè em deixava amb qualitat i peó de menys, quan la combinació que jo havia vist, en cas de no existir aquest, em deixava amb alfil i dos peons contra quatre peons, solts a més. Podia, en canvi, haver entrat en un altre final amb igualtat de material i jo amb un alfil en e4 que dominava tot el tauler, ell un cavall en e3 prou limitat i dedicat principalment a la defensa, a part de la parella de torres per bàndol, controlada l'entrada de les seues en la casella h7 pel meu alfil i no controlada l'entrada de les meues pel seu cavall.

En resum, un bon torneig, amb tres partides que, si no són objectivament molt bones, cosa que encara no sé perquè no les he analitzades en profunditat, almenys a mi em van agradar molt, altres quatre amb altibaixos que en realitat m'afavorien en la majoria dels casos, però que sols em van permetre per imprecision meues traure un punt de les mateixes, i una última, que va ser la primera en el temps, que no sé si podríem parlar d'ella com pràcticament pròpia d'un altre torneig, lluny del nivell de les altres, o almenys amb un estil o forma de tractar d'aconseguir la victòria no massa relacionat amb la resta. Vaig jugar, voldria puntualitzar-ho, amb el
campió, el tercer classificat final, el quart, el cinqué, el nové, el dotzé i el setzé, a banda del huitanta-quatré. Però sobretot em va deixar unes sensacions prou positives a nivell joc.


(Albert Deruelle Sala)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llucmajor 2018: intent de crònica d'una participació amb contrastos en tres tornejos

  Vaig anar a Palma de Mallorca pràcticament de rebot, com en el cas d'Albacete. Si en aquella ocasió em vaig enterar per un 'banne...